Oculoplastia

La cirurgia plàstica ocular o cirurgia oculoplàstica és una subespecialitat de la oftalmologia realitzada per oftalmòlegs que s’han especialitzat en les malalties de les parpelles, de la via llagrimall i de l’òrbita, tant en el tractament mèdic com en el quirúrgic.

Les parpelles tenen una funció molt important de protecció del globus ocular i, en gran part, són responsables de l’aspecte estètic dels ulls. A més, tenen un pes important en la expressió de l’estat d’ànim i de les emocions. En l’ull, les parpelles i el globus ocular estan connectats per nervis i per diferents estructures anatòmiques. Aquesta complexa i estreta relació és l’origen de la Cirurgia Plàstica Ocular.
La cirurgia plàstica ocular modela i reconstrueix les parpelles per corregir les alteracions que originen l’envelliment, els traumatismes o les malalties. Les tècniques quirúrgiques pròpies de la cirurgia plàstica ocular intenten corregir les alteracions de les parpelles buscant el millor resultat funcional i estètic amb els mínims riscos i complicacions. És per això que s’utilitzen tècniques mínimament invasives, amb incisions quirúrgiques petites en els plecs naturals de la pell o en la conjuntiva, per dins de la parpella, que passen inadvertides. L’oftalmòleg especialitzat en Cirurgia Plàstica Ocular serà el professional més adequat per diagnosticar i tractar els problemes de les parpelles.

Blefaroplàstia

Bosses i parpelles caigudes. Blefaroplastia. Cirurgia estètica de les parpelles

La cirurgia que rejoveneix les parpelles s’anomena blefaroplastia. Amb aquesta cirurgia s’elimina l’excés de pell, muscle i greix que s’origina pel pas del temps i que provoca una mirada més cansada i trista. En casos severs, l’excés de pell pot caure sobre les pestanyes i reduir el camp de visió. En aquests casos la visió millorarà amb la cirurgia.

Habitualment la cirurgia es realitza sota anestèsia local amb sedació i sense ingrés hospitalari. Pot realitzar-se tant en dones com en homes, habitualment a partir dels 40 anys. En casos amb tendència familiar pot realitzar-se a una edat més jove.

És possible realitzar una cirurgia personalitzada per corregir els canvis provocats pel pas del temps sense variar les faccions originals, amb una cirurgia mínimament invasiva, sense cicatrius visibles i sense comprometre la important funció de protecció del globus ocular que realitzen les parpelles.

Malalties de les parpelles

Les malalties de les parpelles poden classificar-se en les següents categories:

  • Inflamacions: Blefaritis, mussol, dermatitis, …
  • Tumors benignes: berrugues, queratosis, quists, …
  • Tumors malignes. Els més freqüents són el carcinoma basocel·lular i el carcinoma escamós.
  • Malposicions. Succeeixen quan s’altera la posició normal de la parpella respecte el globus ocular. Una parpella mal posicionada no protegirà correctament el globus ocular i provocarà una alteració estètica. Les malposicions més freqüents són: entropion, ectropion, ptosis i retracció.
  • Anomalies de les pestanyes. Triquiasis.
  • Paràlisi facial. Es produeixen alteracions en les parpelles per paràlisi dels muscles que tanquen l’ull i eleven les celles. El problema principal serà la impossibilitat per tancar l’ull.
  • Lesions per traumatismes.
  • Alteracions congènites. Es presenten des del naixement. La més freqüent és la ptosis palpebral (parpella caiguda).

​Aquestes malalties poden alterar la important funció que tenen les parpelles de protecció del globus ocular, donant lloc a irritació, llagrimeig, secreció, úlceres en la superfície de l’ull, pèrdua de la transparència de la còrnia i en casos avançats pot existir pèrdua de visió severa. Avui dia disposem d’una gran quantitat de tècniques quirúrgiques que ens permeten solucionar la majoria de les malalties de les parpelles, habitualment sota anestèsia local i de forma ambulatòria.

Òrbita

La òrbita és la cavitat situada entre els ossos de la cara i el crani que conté el globus ocular i les estructures que l’envolten. Al voltant del globus ocular i dins de la òrbita existeix una complexa anatomia on trobarem els sis muscles que mouen els ulls, el greix que dona suport i protecció davant dels traumatismes, els tendons que estabilitzen el globus ocular i el connecten a les parpelles per aconseguir moviments coordinats, la glàndula llagrimal que produeix la llàgrima, els ossos que delimiten la òrbita i una complexa xarxa de nervis i vasos sanguinis.

Dividim les malalties que poden afectar a la òrbita de la següent manera:

  • Infeccions. S’anomena cel·lulitis orbitària.
  • Inflamacions. Són malalties autoimmunes englobades en el terme Malaltia Inflamatòria Orbitaria (antic pseudotumor orbitari).
  • Tumors. Degut a la gran varietat de teixits presents en la òrbita, podem trobar una gran varietat de tumors tant benignes como malignes. Donada la baixa freqüència d’aquets tumors, és fonamental pel diagnòstic i el tractament la valoració per un especialista en òrbita.
  • Orbitopatia tiroidea. És una malaltia autoimmune amb anticossos que ataquen tant el teixit de la glàndula tiroides com els teixits de la òrbita. Té un curs autol·limitat amb una fase activa i una inactiva. En la fase activa es produeix inflamació dels músculs i del greix orbitari amb un augment del seu volum. Com la òrbita no es pot expandir, aquesta inflamació pot emputxar els ulls cap a davant (exoftalmos) donat lloc a uns ulls més sortits i més oberts. A més d’alterar l’aspecte estètic, aquesta malaltia pot provocar visió doble (diplopia), úlceres cornials, hipertensió ocular i pèrdua de visió que pot arribar a ser greu. Serà imprescindible la valoració i seguiment de la malaltia ocular un especialista en òrbita per poder decidir el millor tractament en cada moment i evitar les complicacions greus per la visió. En la fase inactiva, la cirurgia plàstica ocular disposa de tècniques quirúrgiques que permeten corregir les seqüeles estètiques d’aquesta malaltia.
  • Fractures d’òrbita. Els traumatismes craneofacials poden produir fractures en els ossos de la òrbita. Aquestes fractures poden provocar visió doble per afectació dels músculs, enfonsament del globus ocular (enoftalmos) i pèrdua de visió per lesió del nervi òptic. Degut a la localització de la òrbita entre els ossos del crani i de la cara, la valoració i reparació de aquestes fractures i les seves complicacions poden requerir un equip multidisciplinari de oftalmòleg, cirurgià maxil·lofacial, otorinolaringòleg, cirurgià plàstic i neurocirurgià. Pròtesi ocular.

Pròtesis ocular

Cirurgia de cavitat oftàlmica

La pèrdua d’un ull suposa un greu dany estètic i té repercussions molt importants a nivell psicològic, laboral i social. Malgrat és possible portar una vida normal amb la visió d’un sol ull, aconseguir una bona reconstrucció estètica ajudarà a recuperar l’autoestima i millorarà les expectatives en els àmbits laboral i social.

La pèrdua d’un ull suposa un greu dany estètic i té repercussions molt importants a nivell psicològic, laboral i social. Malgrat és possible portar una vida normal amb la visió d’un sol ull, aconseguir una bona reconstrucció estètica ajudarà a recuperar l’autoestima i millorarà les expectatives en els àmbits laboral i social.
Actualment la cirurgia reconstructiva de la cavitat orbitaria i l’adaptació de pròtesis oculars aconsegueixen una recuperació estètica amb molt bons resultats en la majoria dels casos.
Traumatismes, malalties o infeccions poden provocar en l’ull un dany greu i irreparable que derivi en un ull cec, molt alterat en la seva forma i aspecte estètic, i en ocasions dolorós.
Davant un ull cec i dolorós, la extracció del globus ocular es planteja quan la pèrdua de visió és completa i irreversible, i s’han esgotat totes les possibilitats de tractament per alleujar el dolor alhora que es conserva l’ull.
Per millorar l’aspecte de un ull cec no dolorós podem utilitzar lents de contacte cosmètiques o pròtesis que es col·loquen sobre el globus ocular. Quan aquesta adaptació no és possible, es pot realitzar la extracció del globus ocular i la reconstrucció amb pròtesi.
Habitualment la cirurgia consisteix en col·locar, en el forat que ha deixat el globus ocular, un implant esfèric de material sintètic i d’una mida similar a la del globus ocular. Els muscles que mouen l’ull es connecten a l’implant  per a que aquest es mogui a la vegada que l’ull. L’implant es recobreix amb els teixits que envolten l’ull i tindrà l’aspecte d’una esfera de color rosat. Unes setmanes despré de la cirurgia un oculista adaptarà la pròtesi externa. Aquesta pròtesi es col·loca entre l’implant i les parpelles i tindrà el mateix aspecte estètic que l’ull sa.
En alguns casos és necessari associar cirurgia sobre les parpelles per aconseguir un millor resultat estètic.